El teu aire

Sento una glopada d'aire fresc que m'alleuja quan estem tu i jo, i quan exhalo es converteix en un nosaltres,
ens veiem florir a mesura que creix l'amor,
el temps que és tan efímer encara se'm fa més curt amb tu,
sense ni tan sols parar-me a pensar en allò que estic fent, en allò que està succeint.

Al meu interior neix una aigua dolça,
una aigua que sap història d'amor,
sense ser conscient del moment en què vaig començar a sentir-me així,
en un lloc on són presents les nostres ànimes,
on només estem tu i jo,
ballant junts en un llac d'amor.

Només cal estimar-se un mateix; tanmateix, no m'és suficient,
dins meu, rugeix la set de la teva atenció,
em mires, però no em veus,
som dos en un, sense ser conscient que ja no em trobo,
sense tenir en compte ni tan sols l'entorn on em va situar.

No tinc l'antídot per al teu desinterès,
l'aigua dolça al meu interior es va convertir en una amarga i estancada,
la freda i solitària nit m'abraçarà al teu lloc,
el meu interior es va trencar alhora que tu vas tallar la nostra connexió,
tot es va esfumar en un corrent d'aire,
i amb ella va marxar la meva creença de necessitar-te.